Quants tresmils hi ha al Pirineu?
Article publicat el 10/12/2013 per Rutes Pirineus
Articles Tècnics
Quants tresmils hi ha al Pirineu? Una pregunta aparentment simple... però sense una resposta que agradi a tothom. Durant les últimes dècades s'ha viscut un intens debat sobre el tema: Quins criteris se segueixen per considerar que una muntanya és un tresmil? Hi ha un llistat oficial de tresmils? Qui ho reconeix? Per què evolucionen les llistes de tresmils? Són tresmils només els pics principals o també els secundaris?
En aquest post intentarem explicar-vos els elements més rellevants d'aquest apassionant debat que muntanyencs, blocaires, centres excursionistes, federacions i instituts geogrà fics han mantingut durant aquests últims anys i que té en la figura de Juan Buyse -un empresari belga amant dels Pirineus, establert a Catalunya i que va morir l'any 2002- a un dels seus principals protagonistes. Som-hi:
L'any 1990 Juan Buyse va publicar el llibre "Los tresmiles del Pirineo" (Edicions Martinez Roca, Barcelona). Aquest llibre va ser el resultat d'un intens treball dut a terme per Buyse i un grup d'experts i conté una llista exhaustiva de tresmils que aviat va ser reconeguda per la UIAA (Unió Internacional d'Associacions d'Alpinisme) com a llista oficial de tresmils del Pirineu.
En què va consistir el treball de Juan Buyse i el seu equip? Buyse va establir unes regles de classificació de tresmils. Es van definir tres criteris que s'han de complir simultà niament perquè una muntanya sigui considerada un tresmil:
1. Haver estat esmentada en alguna publicació i tenir un nom.
2. Tenir una altitud sobre el nivell del mar igual o superior a 3.000m.
3. La seva prominència ha de ser igual o superior a 10m (Per recordar què és la prominència d'una muntanya podeu llegir aquest article).
L'equip de Buyse va establir aquests criteris basant-se en la metodologia utilitzada als Alps pels quatremils (altitud igual o superior a 4.000m i prominència igual o superior a 30m) i la va adaptar als tresmils dels Pirineus reduint l'exigència en prominència i, òbviament, en altitud.
Segons Buyse, els tresmils es classifiquen en dues categories: pics principals i pics secundaris. Es consideren pics principals els cims o cotes més altes, o culminants, d'una muntanya. Es consideren pics secundaris els pics o protuberà ncies que no siguin cims, és a dir, els que no representin la mà xima elevació d'una muntanya, tant si són avant-cims com si són agulles o puntes secundà ries. És important remarcar que sempre que es compleixin els criteris d'altitud i prominència, una muntanya -encara que es tracti d'una elevació de terreny secundà ria- serà considerada com un tresmil. D'acord amb aquests criteris, Buyse va publicar l'any 1990 una llista integrada per 212 cims, 129 de principals i 83 de secundaris, que estan distribuïdes en 11 sectors.
Abans de la publicació de la llista Buyse (1990), ja s'havien publicat llistats de tresmils per part de prestigiosos pirineistes i geògrafs (alguns exemples: Chausenque - 1854, Lorenzo Almarza - 1932, UEC - 1935, Salvador Morales - 1973, Joan Maria Feliu - 1976, Manuel Cortés - 1977, Sabino EcheandÃa - 1978, Jacques Jolfre - 1980, Joan GarcÃa - 1983,...), però aquests llistats eren qüestionats perquè no responien únicament a criteris objectius i sempre presentaven algun element subjectiu. PodrÃem dir que la gran aportació que va fer Buyse va ser establir una metodologia per poder elaborar un catà leg que es basés en criteris objectius i estrictament mesurables.
La llista de Buyse va ser rà pidament contestada i qüestionada des de diferents à mbits. D'una banda, i grà cies a la incorporació de noves tecnologies de mesura, es van començar a detectar inexactituds en algunes mesures, el que va comportar i segueix comportant la inclusió de nous tresmils o l'exclusió de falsos tresmils. D'altra banda, es van qüestionar els criteris en la definició del que s'ha de considerar un tresmil. És el cas de Feliu Izard, un prestigiós pirineista del Centre Excursionista de Lleida, que va publicar una llista integrada per 161 cims i que defensa que "no es pot considerar un tresmil una muntanya a la qual s'arriba baixant" (La Vanguardia, 2012). Són de la mateixa opinió molts altres muntanyencs que es resisteixen a considerar elevacions secundà ries com a tresmils.
En aquest context, l'any 2009 un grup d'entusiastes pirineistes es va agrupar sota el nom de Los Cazafantasmas i, assumint els criteris de Buyse -altitud i prominència-, van començar a revisar i actualitzar la llista de tresmils basant-se en mesures oficials realitzades pels instituts cartogrà fics (SITAR, ICC, IGN,...) i mesures GPS (en els casos en què no hi ha mesures oficials). El seu treball metòdic ja ha portat a la desclassificació de muntanyes com l'Arnales (2.999,9m segons nova mesura del SITAR) o el Besiberri del Mig (2.995,9m segons nova mesura de l'ICC) i a la incorporació d'altres com ara la Tuqueta de Marboré (3.095m). L'última actualització publicada per Los Cazafantasmas assenyala un total de 214 tresmils: 124 de principals i 90 de secundaris.
Per a aquells que vulgueu aprofundir en aquest tema, a continuació, us deixem alguns links i referències interessants sobre el tema:
· Ascensions a tresmils publicades per RUTES PIRINEUS.
· Llista corregida de tresmils. Agost 2013 (Los Cazafantasmas).
· Regles de classificació de tresmils de Juan Buyse (Los Cazafantasmas).
· Viquipèdia: Tresmils dels Pirineus.
· Entrevista a Patxi Termenón (membre del grup Los Cazafantasmas) a la web de Desnivel.com.
· Nuevas mediciones confirman 212 picos..., Article publicat pel diari La Vanguardia, 2012.
· Juan Buyse, Los tresmiles del Pirineo, Ediciones Martinez Roca, Barcelona, 1990.
· LluÃs Borrà s, Tresmiles de los Pirineos. GuÃa práctica, Ediciones Desnivel, Madrid, 2004.
· Luis Alejos, Pirineos guÃa de los 3000m, Editorial Sua Edizioak, Bilbao, 2007.